dilluns, 28 de març de 2011

El mon sobre la bici

Veure el mon sobre les dues rodes i nomes amb la propulsio de les nostres cames es per a nosaltres la millor manera. Pero igual que te avantatges te inconvenients. Ara us volem donar algun consell i informacio que ens ha estat util, i aixi compartim la nostre experiencia que creiem que pot ajudar a algu:
El primer que hem de fer es escolir una ruta. Per disfrutar al maxim amb la bici caldra o be poc espai o molt de temps. El lloc que decidim ha de ser el punt numero u, i obviament condicionara tot el viatge; necesitats d' equipatge en funcio del clima, durada, humanitzacio, nivell economic del pais, etz... Segons la nostra condicio fisica i les nostres ganes podrem establir mes o menys temps diari en ruta, pero lo ideal es no pasar de les sis hores per no tenir la sensacio de no fer mes que pedalar. I millor no asociar quilometres a hores, ja que ens emportarem una sorpresa en veure que rarament sobrepassem els quinze quilometres hora.
Una altre cosa a tenir en compte quan dissenyem la ruta son els punts d'interes que voldrem unir amb la bicicleta. Hem de pensar que la grandesa de viatjar en bici rau en fer cami dia a dia, i sovint aquestes grans metes buscades per tothom ens decepcionaran. El nostre consell es que busqueu una ruta bonica, en una zona despoblada, que us obligui a interactuar amb la gent autoctona i que tingui el seu encant en el paisatge. Si som massa ambiciosos amb el que volem veure ens passarem el dia donant voltes per autopistes o cansant-nos i recorrent a  transports alternatius.
Amb la ruta definida ja coneixerem el taranna del nostre viatge i podrem escollir amb quina bicicleta anar. Es important que sigui dura i el maxim d'estandar per no haver de carregar-nos de recanvis. Si viatgem varies persones el millor es homogeneitzar les nostres maquines (pastilles de fre, rodes, radis, tornilleria...). El mes recomanable es oblidarse de coses de competicio i anar de passeig. Les nostres bicis per exemple estan per sobre dels tretze quilos de pes, pero no importa si pensem que en portem vint d'equipatge. La part mes important seran les rodes. Portar unes llantes dures, ja que el pes a soportar es superior al normal, acompanyades d'unes cobertes resistents i d'unes cameres amb liquid (zeroflats) reduira molt el risc de tenir problemes. Un altre aspecte tambe molt important es el seient i tot el que fa referencia a la comoditat a sobre la bici. En aixo no hem d'escatimar.
Pel tema frens nosaltres hem preferit els de disc. S'ajusten millor i amb pastilles de recanvi tenen bastanta autonomia. Si escolliu aquesta opcio heu de saber fer-los manteniment adequat.
Els pedals son un altre punt ambiguu. Creiem que per viatjar el millor es oblidar-se d'automatics i conformar-se amb uns calapeus o ni tan sols aixo, d'aquesta manera ens evitarem un parell extra de bambes a les alforges i ens sera mes comode pedalar amb sandalies si ens ve de gust. Es molt divertit posar comptaquilometres. Sera com la televisio per quan ens cansem del paisatge, a mes aixi sempre sabrem quan cami portem. El que mai sabrem es el que queda, ja que aquesta informacio sempre es difusa i lo normal es que sempre falti una mica mes del que pensem.
Pel que fa a recanvis, sense ser paranoic: un parell de cameres i "parxes", una coberta, cinta americana, loctite, alguns radis, algun eslabo de cadena, oli i grassa, pastilles de fre, cable i funda, una pota de canvi (la pessa mes particular d' una bicicleta) i eines per tots els cargols, algun extractor de pinyons i de pedals. Nosaltres ho hem fet servir tot! Hem de pensar pero que la bicicleta es un mitja de transport universal, que sempre trobarem recanvis de coses estandars i el que hem d'endur-nos son eines per solventar problemes especifics. Per aixo quan mes senzilla sigui la bici mes garanties tindrem, pero hem de pensar tambe que en viatge les reparacions seran d'allo mes inversemblants.
El seguent punt es el porta equipatges. Basicament trobem alforges i remolc. L'eleccio d'un o altre sera condicionada  a la necessitat d'espai  i pes de l'equipatge que portem. El remolc es apte per qualsevol tipus de bicicleta i sistema, pesa uns cinc quilos i n'hi podem carregar mes de trenta. Presenta l' inconvenients de que costa mes estirar, es de dificil transport quan no pedalem i prenem algun altre vehicle (avio, vaixell, tren) i normalment sempre necesitara reparacions durant el viatge. Les alforges ens permeten tenir una bicicleta mes compacte pero alhora ens limita mes per espai i ens obliga a guardar les coses amb mes ordre. Nosaltres per aquet viatge hem optat per les alforges i hem descobert que es molt util portar un petate de teixit resistent de dos-cents litres. No ocupa massa espai plegat i ens permet encavir-hi tots els nostres bultos.
Arribats a aquest punt nomes queda carregar l'equipatge. Aquest es l'apartat mes ampli; dependra del viatge escollit i la nostra filosofia. Comencarem per la roba. No ens hem d'accedir ni quedar curts i si viatgem a un pais fabricant de roba, potser ens surt a compte adquirir o deixar peces de roba en funcio del temps que anem trobant i nomes mantenir amb nosaltres el material mes tecninc. Nosaltres portem un culot, un impermeable de membrana, samarreta curta tecnica, pantalo llarg i un forro molt fi. La resta es troba a per tot. Si pensem en abrigar-nos per capes com una ceba, els dies freds ho portarem tot a sobre i la resta podrem escollir entre les diferents capes. Es un bon sistema.
Pel tema dormir ens podem plantejar portar material d'acampada. Aixo es el que mes abulta de l'equipatge: sacs, mosquitera i tenda. Cal contemplar realment si val la pena aquesta opcio. A gairebe tot el mon trobarem sostre cobert i manta per dormir, a no ser que nosaltres no ho volguem. Si prenem material de camping que sigui per utilitzar-ho. Nosaltres hem acampat pocs dies pero els unics cops que ho hem fet no teniem mes opcio. A paissos mes cars com a Europa o Japo s'ha de tenir aquesta opcio com a estalvi economic. A Asia i Sudamerica es pot dormir per poc mes de cinc euros la nit.
Amb els estris de cuina passa el mateix que amb el material d'acampada. Sempre trobarem menjar o podrem portar conserves fredes. Pero molt sovint ens vindra de gust un cafe calent o una sopeta, a mes tambe trobem molts liofilitzats. Un fogonet, bombona de gas i una casoleta ocupa poc i compensa.
Un altre gran apartat dins el nostre equipatge es el referent a higiene i salut. Hem de tenir sempre a ma una mica de sabo, pasta i raspall de dents, crema solar, deodorant i repelent de mosquits. Sera molt facil trobar qualsevol d'aquestes coses a arreu, per tant millor portar envasos petits.
Pel que fa a medicaments esta be portar un petit botiquin. El nostre ocupa uns cinc-cents mililitres i conte: antitermics, analgesics, antiestaminics, antidiarreics, antibiotics, crema per picades, per cremades, per irritacions, col.liri, gasses, venes, tisores, esparadrap i alguna coseta mes. Tambe conservem tots els prospectes per coneixer-ne l'us i tots els perills.
Hem de fer un especial esment a la malaria. Si be es cert el desconeixement i la por sobre aquesta malaltia, la veritat es que no hi ha vacuna per prevenir-la. La solucio que donen els metges es medicar-se com si es tingues i es un tractament dur. El millor es protegir-se de picades de mosquits amb roba llarga, dormint sota teles mosquiteres i utilitzar repelents adients, que tenen una alta toxicitat. Les zones d'alt risc a mes son molt concretes i la nostra opcio sera evitar-les. De totes maneres pocs turistes agafen la malaria, essent una malaltia reservada als nens sotmesos constantment a la pressio de contagi de les zones mes pobres. Per ells la malaltia es letal, per a nosaltres tambe ho seria, pero afortunadament tindrem l'opcio de pagar-nos el tractament i curar-nos del tot. Aixo si, ningu ens treura les molesties ni les pors passades.
La resta de malalties sovint son transmesses pels mateixos vectors o sigui que la prevencio sera la mateixa. Tambe abans de marxar se'ns ofereixen des dels nostres centres de salut unes quantes vacunes que mai estan de mes. Si finalment despres de tot us pica un mosquit, no us preocupeu, a nosaltres cada dia ens en pica algun, pero suposu que no tots porten la malaltia i que el nostre sistema immunitari tambe hi participa.
I ja per acabar altres coses per carregar amb nosaltres, per exemple per entretenir-se, una llibreta, un boli, un tallaungles, un encenedor, un frontal, quelcom per llegir o d'altres coses molt recomanades; com bons mapes per moure's en bici, ja que com millor sigui el mapa mes carreteres i zones inhospites podrem descobrir. Una brujula ens sera molt util per navegar. Tambe es util un manual de conversacio per llocs amb llengues poc usuals on no parlin angles, per exemple Xina. Una guia de viatge tambe es molt recomanable. Nosaltres portem la Lonely Planet. Es la mes venuda i la mes "guai", pero si voleu vagar pel "planeta solitari", agafeu un mapa i tatxeu tots els punts recomenats en la guia. Us adonareu que sou els unics turistes. Tampoc feu gaire cas dels seus comentaris, son molt poc critics amb la realitat i la adornen massa. Pero es cert que tenen informacio practica. Nosaltres en portem una falsificacio exacte, facil de trobar a Asia i que costa una cinquena part de l'original.
Algun altre consell que us podriem donar seria per exemple:
No pujeu a cap bus o cotxe, el vostre viatge fara un canvi radical quan descobriu lo rapid que s'avanca en aquests vehicles.
Porteu-vos un company, podreu repartir el pes de les alforges a mes de compartir moments. Si escolliu algu de l'altre sexe els avantatges son obvis, pero entre els seus inconvenients trobem que en el cas de la dona, necesitarem una alforja extra per portar sostens, calces, vestits, rimmels, miralls... que ella considerara imprescindibles. Pero sempre, en qualsevol cas, podreu compensar les forces repartitnt els pesos.
Finalment el millor consell que us podem donar es que us lieu la manta al cap i feu un viatge amb bici. No importa si es a Menorca, Escocia o Africa, quemesdon! Es molt senzill i tothom ho pot fer, pero us garantim que us encantara i segur que repetireu.

dijous, 24 de març de 2011

1999.99..., 2000!!!

Yes sir! Today we crossed the point of our two thousand kilometer route from China through Laos to Vietnam at the moment. It has cost a hundred and sixty hours, more or less, and six weeks, resting one day a week and a half week to complete. The average is about fifteen kilometers an hour, which is not so bad noticing that our bikes weigh forty kilos and several  biking stages have exceeded one thousand feet going uphill. Just for your informationToday we finally arrived to our expected destination Vientinae,  the capital of Laos and  the door that will take us into Thailand , separated only by the waters of the great Mekong River. And to be honest.. ... it's a city like any other, even.. probably worse. During our stay in Laos, the amazing impression that we had from the remote northern lands, has done more than undermine the further south we went. This small country that was once visited to observe their people and simple way of life, has molded itself to tourism.Every place we wanted to see has became a disappointment , full of hotels, expensive restaurants, cyber coffee shops ( from where these lines are written), rentals of all types of vehicles, all types of bars and clubs for the nightlife that many tourists come to enjoy. That always look over their shoulder to the local people of Laos with pride and arrogance showing the "power" of their western money. Meanwhile we will concentrate on enjoying the road, which is what our bikes share with us, the ability to keep on turning, slap our hands with many of the little children that run out to great us with their sympathetic greeting that sounds like "sabaidiiii! ".While I was pedaling pedaling I came to the thinking, "I am tourist also!", "Why do we want to leave our houses to search for something different if when we are away we search for everything we had at home?" Finally,  I'll try to be somewhat consistent and look for something different from what we have at home searching by the roads of Thailand!

dimecres, 23 de març de 2011

1999.99..., 2000!!!

Si senyor! Avui hem creuat el punt quilometric dos mil de la nostra ruta, desde Xina a Laos passant per Vietnam, de moment. Ens ha costat unes cent seixanta hores, mes o menys, i sis setmanes, descansant un dia a la setmana i una setmana completa a la meitat. La mitjana es de quinze quilometres hora, que no esta tan malament tinguent en compte que portem bicis de quaranta quilos i que varies etapes hem sobrepassat amb escratx els mil metres de pujada. Nomes quatre dades mes.
Avui hem arrivat finalment a l'ansiada per a nosaltres Vientinae, capital de Laos i porta a Tailandia, nomes separada pel pas del gran riu Mekong. I que voleu que us diquem... Una ciutat com qualsevol altre, be probablement pitjor. Durant la nostra estancia a Laos, la bonissima impressio que en teniem desde les remotes terres del nord, no ha fet mes que minvar com mes al sud hem anat. Aquest pais petit que antigament deuria ser visitat per conviure amb la seva agradable gent i observar la seva senzilla manera de viure, s'ha fet a motlle del turisme. Cada desti que desitjavem veure s'ha convertit amb una desil.lusio, ple de hotels, restaurants cars, ciber centres (des d'on s'escriuen aquestes linies), lloguers de tot tipus de vehicles, tot tipus de bars i clubs per a l'oci nocturn i moltissims turistes que venen a disfrutar d'aixo. Que sempre es miraran a l'habitant de Laos amb menyspreu i faran valdre el poder i l'arrogancia del seu diner i el seu occidentalisme. Per aixo ens hem concentrat a disfrutar del cami, que es el que ens donen les nostres bicicletes, la capacitat de fer cami, de xocar la ma amb qualsevol dels nens que corre al costat nostre amb la seva simpatica salutacio que sona com "sabaidiiii!", menjar com mengen ells i dormir on dormen ells. I pedalant pedalant un va pensant, "jo tambe soc turista!", "perque volem sortir de casa per veure mon si quan estem a fora volem trobar tot el que hi tenim?" En fi, intentarem ser una mica coherents i anar a buscar coses diferents del que tenim a casa fent via cap a Tailandia!!

divendres, 18 de març de 2011

Sota la pluja

Despres de creuar les remotes terres del nord de Vietnam, que per cert ens varen meravellar i per sort canviar la imatge que teniem del superpoblat i caotic entorn de la capital, varem creuar la solitaria frontera de Laos a Ta Trang. Un cul de mon. Varem entrar a aquest pais a la tarda i en baixada, que varem poder disfrutar tranquilament, rient i fent broma durant un parell d' hores, fins que ens vam adonar que ens faltava quelcom... On estava la civilitzacio? S'havien oblidat de les cases, les carreteres, la gent. Afortunadament al capvespre i abans de que ens sorprenes una tempesta, varem arribar a un poblat amb cases de fusta, palla i bambu, on un cartell ens indicava "guest house, aqui es pot dormir"!! Ja nomes ens faltava una cosa, diners. Preguntar per un caixer o per pagar amb visa va ser ridicul, o sigui que al final es varen haver de conformar amb els nostres euros, creient-se el canvi que nosaltres els deiem; aixo es un bon indicatiu del taranna d'aquesta gent.
Al dia seguent vam seguir pedalant aquelles carreteres que semblaven no dur enlloc, pero finalment vam arribar a un poblet ple de "guiris". Alla  ens varen canviar diners i ens varen recomenar baixar riu avall amb uns barcos tradicionals, aixi que sense pensar-nos-ho ens vam plantar al mig d'enlloc altre vegada, a un poble de cabanes nomes accessible per riu. La curiositat es que un dels elements constructius eren els trocos de metralla de missils americans. Alguns dels pocs que varen explotar dels dos milions que en varen deixar delicadament sobre terres laosianes perque no explotessin, i seguissin causant victimes fins al dia d'avui.
Ja feia dies que veiem ploure, pero no va ser fins a tornar a les carreteres que ens va tocar mullarnos. Primer sota un agradable xirimiri que es va acabar transformant amb una emprenyadora cortina d'aigua, calant-nos fins al moll de l'os. Clar que nomes varem estar sis hores pedalant sota la pluja, fins a ser negra nit, quan vam haver de demanar auxili a la gent mes humil del pais. Varem poder sopar amb una colla d'antics monjos budistes que es rertrobaven ara que tots tenien familia, i dormir al terra del menjador d'una altre familia, i al dia seguent... nomes tres hores de pluja intensa ens separaven de Luang Prabang, aixi que ben d'hora tornar-se a posar les robes molles i cap aqui!
Ara ja ho tenim tot sec. Ahir plovia. Voliem agafar un Bus fins al proxim poble. Pero afortunadament avui ha sortit el sol, i ens ha donat forces per rependre les bicicletes i pedalar els cinc dies que ens separen Vientinae, capital del pais i porta d'entrada a Tailandia! 

dissabte, 12 de març de 2011

Somriures de complicitat

Les nostres maquines ja estan abassades a fer cami, a no dormir mai al mateix lloc, al desconeixement del desti a on arribar. Es mouen per carreteres serpentejants d'aquesta incognita regio com si portessin temps fent-ho.
Nosaltres en canvi ens sorprenem a cada quilometre, a cada revolt. Amb cada camio que ens pasa amb penes i treballs carregat d'aquests homes, nens i dones. Els mateixos que s'ens queden mirant amb curiositat cada cop que ens parem, els mateixos que ens saluden amb un simpatic "jilou!!!!" al nostres pas, els que ens ofereixen el seu tabac (que rebutjem amablement), el seu te, el seu menjar i en definitiva la seva hospitalitat que no podem rebutjar. I quan ens trobem assentats davant per davant, uns i altres, sentim la mateixa curiositat pero amb la impossibilitat de preguntar-nos o respondre'ns, l'unica cosa que podem fer quan ho hem entes, es mostrarnos en senyal de complicitat: un somriure!

dijous, 10 de març de 2011

Punt i apart

Ja portem deu dies amb l'estampa de Vietnam al passaport i ja comencem a tenir ganes de clavar-hi al costat la de Laos.
A Vietnam vam comencar amb pluja, cosa que ens va fer fer un petit replantejament i ens va portar a caure a la temptacio d'agafar un tren fins a Hanoi. I aquest tren va portar a un bus fins a Halong i aquest a un barco per la badia mes famosa del mon! Aixi doncs vam abandonar les bicis uns dies, pero una mica mes i ens en descuidem d'elles, i es que un sempre s'acostuma a lo bo. Despres de tres dies a Halong Bay on vam poder navegar amb barqueta, barco i kayak entre els espectaculars pedrots que surten del mar com les muntanyes per on entrenava en Son Goku i tornar a la capital amb aquest bonic record, pero alla ens esperava la realitat. Al dia seguent tornariem a clavar els nostres culs al seient per tirar milles. Pero no va ser aixi, be... no exactament aixi. Al dia seguent vam intentar sortir de la maleida ciutat, entre motos, cotxes, camions i bicis amb conductors suicides que ens atacaven per totes bandes i despres de trenta quilometres i encara continuava la bojeria, i sense previsio de canvi fins almenys dos dies mes, ens vam asseure en un banc, vam fer un glop d'aigua i despres de fer un most, vam dir: "Aixo no pot ser! Anem a algun lloc ben parit!". I vinga, a donar  la volta i desfer les dues hores que haviem fet del rovell de l'ou als afores, tornar a creuar aquella olla de grills i anar a buscar un autobus que ens duria fins al nord de Vietnam, concretament a Son La. I d'alla si que vam tornar a comencar. I aixi anem fent, a dos dies de Laos i disfrutant altre vegada del paisatge, de les meravelloses pujades i vertiginoses baixades que ens ofereixen les muntanyes, i de la companyia i hospitalitat de les seves gents, bastant mes agradables que els seus veins Xinesos!

dilluns, 7 de març de 2011

Per terres xineses

Despres de quinze dies i amb mil dos-cents quilometres a les cames, vam acabar la primera etapa del nostre viatge per terres xineses. La varem comencar en un tren direccio a Dali entre aglomeracions i empentes entrant de ple en una societat que lluny de la tradiccio i la sabiduria ancestral es censuradora, irrespetuosa i maleducada.
Dali com a item turistic xines es com la Xina que es mostra de portes enfora, un engany, un "port aventura". Un cop vist vam cambiar el rumb del nostre viatge evitant les recomanacions de les guies ja que no ens mostrarien lo que voliem veure. Aixi doncs ens vam endinsar en una Xina primer turistica depres industrial i finalment rural amb les nostres bicicletes. Vam creuar rius, muntanyes i pobles, sempre sota l'atenta mirada d'aquells que ens veien quasi per primera vegada. Durant aquets dies va ser impossible fer-nos entendre, ni tan sols els signes servien. Mai vam saber a quin poble estavem ni a quin poble anavem; ni tan sols reconeixer un cartell d'hotel o restaurant, tot ho aconseguiem suposant i ensumant. Pero finalment vam aconseguir creuar la provincia de Yunnan. Durant molt dies vam seguir el riu "vermell", del qual ara estem a prop del seu final a Vietnam. Molts dies vam pujar i baixar muntanyes de fins a tres mil metres de desnivell, altres dies paravem a fer fotos a espectaculars terraces d'arros que cobrien tot l'horitzo, o compartiem la carretera amb alguna dona vestida dels mils colors corresponents a la seva etnia. Vam dormir acampats despres de que ens atrapes la nit, en hotels de maxima categoria i en pensions tetriques, o en el llit de una familia fent-los dormir a ells a terra. I tots els dies ens vam emplenar les panxes d'arros i vam pedalar fins arribar a Vietnam.
En el proxim capitol us ho explicarem.