Sota la pluja

Despres de creuar les remotes terres del nord de Vietnam, que per cert ens varen meravellar i per sort canviar la imatge que teniem del superpoblat i caotic entorn de la capital, varem creuar la solitaria frontera de Laos a Ta Trang. Un cul de mon. Varem entrar a aquest pais a la tarda i en baixada, que varem poder disfrutar tranquilament, rient i fent broma durant un parell d' hores, fins que ens vam adonar que ens faltava quelcom... On estava la civilitzacio? S'havien oblidat de les cases, les carreteres, la gent. Afortunadament al capvespre i abans de que ens sorprenes una tempesta, varem arribar a un poblat amb cases de fusta, palla i bambu, on un cartell ens indicava "guest house, aqui es pot dormir"!! Ja nomes ens faltava una cosa, diners. Preguntar per un caixer o per pagar amb visa va ser ridicul, o sigui que al final es varen haver de conformar amb els nostres euros, creient-se el canvi que nosaltres els deiem; aixo es un bon indicatiu del taranna d'aquesta gent.
Al dia seguent vam seguir pedalant aquelles carreteres que semblaven no dur enlloc, pero finalment vam arribar a un poblet ple de "guiris". Alla  ens varen canviar diners i ens varen recomenar baixar riu avall amb uns barcos tradicionals, aixi que sense pensar-nos-ho ens vam plantar al mig d'enlloc altre vegada, a un poble de cabanes nomes accessible per riu. La curiositat es que un dels elements constructius eren els trocos de metralla de missils americans. Alguns dels pocs que varen explotar dels dos milions que en varen deixar delicadament sobre terres laosianes perque no explotessin, i seguissin causant victimes fins al dia d'avui.
Ja feia dies que veiem ploure, pero no va ser fins a tornar a les carreteres que ens va tocar mullarnos. Primer sota un agradable xirimiri que es va acabar transformant amb una emprenyadora cortina d'aigua, calant-nos fins al moll de l'os. Clar que nomes varem estar sis hores pedalant sota la pluja, fins a ser negra nit, quan vam haver de demanar auxili a la gent mes humil del pais. Varem poder sopar amb una colla d'antics monjos budistes que es rertrobaven ara que tots tenien familia, i dormir al terra del menjador d'una altre familia, i al dia seguent... nomes tres hores de pluja intensa ens separaven de Luang Prabang, aixi que ben d'hora tornar-se a posar les robes molles i cap aqui!
Ara ja ho tenim tot sec. Ahir plovia. Voliem agafar un Bus fins al proxim poble. Pero afortunadament avui ha sortit el sol, i ens ha donat forces per rependre les bicicletes i pedalar els cinc dies que ens separen Vientinae, capital del pais i porta d'entrada a Tailandia!